25 grams

L’etiqueta en un producte és l’eina comunicativa principal que connecta el consumidor i el productor. És un dels elements amb què compta el consumidor per triar la compra, per tant, està estudiada al detall per la indústria, que ha desplegat diverses estratègies per aconseguir un sistema d’etiquetatge poc rigorós, i menys clar.

Les trampes a l’etiquetatge.
Les etiquetes nutricionals dels productes alimentaris que trobem als prestatges del nostre supermercat estan basades en un sistema d’etiquetatge dissenyat per la indústria, el qual ha aconseguit instal·lar-se a tots els envasos que formen part de la nostra alimentació diària, i aquí plantegem seriosos dubtes sobre la seva eficàcia i transparència.

Aquest sistema d’etiquetatge es basa en les CDO/GDA (Quantitats Diàries Orientatives / Guideline Daily Amounts).

“Les etiquetes es calculen en quantitats diàries recomanades fixades per la indústria i que no tan sols apareixen a les etiquetes”

Com llegir una etiqueta CDO/GDA? Aquestes etiquetes ens informen de la quantitat de greixos, sucres, sal i calories (en percentatge i grams) que ens aporta una ració del producte consultat en relació amb la Quantitat Diària Orientativa (CDO) per a un adult. Fixem-nos en els sucres per identificar les trampes a l’etiquetatge i poder fer-ne una lectura amb criteri.

Els percentatges que revelen les etiquetes es basen en una CDO de 90 grams de sucre al dia. Això vol dir que per portar una dieta saludable hem d’ingerir aquesta quantitat al dia? NO!! Aquesta dada, fixada per la indústria, respon a la quantitat màxima segons el lobby. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix en 25 grams la quantitat recomanada, una diferència substancial. Però és clar, si l’etiquetatge fos clar i tingués en compte les recomanacions de l’OMS, les quantitats de sucre es dispararien tant que potser els consumidors deixarien de menjar-los.

“Les dades de les etiquetes estan basades en porcions de 30 grams, ni tan sols representa un bol sencer de cereals”

Les quantitats especificades a les etiquetes es basen en porcions, i no tots els productes es referencien amb la mateixa porció, per tant cal comptar amb una calculadora si es volen comparar productes d’una mateixa categoria i triar l’opció més saludable. Un altre handicap amb què es troba el consumidor és la quantitat que especifiquen com a porció. Les porcions acostumen a ser ridícules (les porcions específiques per als cereals de l’esmorzar no arriben ni a mig bol), així els percentatges apareixen a les etiquetes més petitons.

Aleshores, la responsabilitat és exclusiva del consumidor?

Un dels eixos argumentals de la indústria alimentària per sortejar propostes de regulació de normatives més estrictes sobre els productes insans consisteix a situar tota la responsabilitat en el consumidor, apel·lant contínuament a la llibertat d’elecció. Dit altrament, per a la indústria la mala alimentació és culpa del consumidor, no dels seus productes.

“El 64% dels consumidors no entén pràcticament res del que llegeix a les etiquetes on es detallen els valors nutritius i els ingredients”.

Si ens entestem a derivar la responsabilitat al consumidor, semblaria lògic cercar un sistema d’etiquetatge que ajudi a una presa de decisió racional, lliure i d’una manera útil. Però no és així, les etiquetes nutricionals no són transparents ni fàcils d’entendre, de fet, el 64% dels consumidors no entén pràcticament res del que llegeix a les etiquetes on es detallen els valors nutritius i els ingredients.

El sucre, la sal i els greixos en excés són el principal causant de l’increment de casos d’obesitat i excés de pes, i detonant de malalties serioses com la diabetis, depressió, problemes cardíacs, o fins i tot càncer. Comptar amb un sistema d’etiquetatge útil, comprensible i transparent és essencial per vetllar per la salut de la població. Justament en direcció oposada ara estan funcionant les etiquetes nutricionals, especialment ideades perquè no s’entenguin.

Hi ha alternatives que ja s’han implementat amb èxit en altres països com ara l’etiquetatge de semàfors, promogut per la campanya d’“Action on Sugar” al Regne Unit que han estat àmpliament aplaudides pel públic. Els estudis demostren que la majoria dels ciutadans prefereixen l’etiquetatge semàfor i que ho consideren més útil i més comprensible.

Per això, amb aquesta campanya exigim que s’estableixi un etiquetatge obligatori per a tots els productes alimentaris i begudes que indiqui de manera senzilla i clara si contenen altes, mitges o baixes quantitats de sucre en funció de les recomanacions de l’OMS. Les etiquetes han d’advertir clarament del risc que significa el consum habitual de productes amb continguts alts d’aquest ingredient.