La contaminació microplàstica dels sòls podria ser fins a 23 vegades més important que a l’oceà

La presència de microplàstics als oceans és demostrada per nombrosos estudis científics. No obstant, tal com denuncia l’informe Plastívoros presentat avui per Justícia Alimentària i Amics de la Terra, les dades actuals mostren que els microplàstics presents a terra ferma són molt més nombrosos que els aquàtics i que, de fet, la immensa majoria de plàstic que trobem als sistemes aquàtics té el seu origen en una contaminació terrestre anterior. L’informe assenyala que la contaminació microplàstica dels sòls podria ser fins a 23 vegades més important que a l’oceà i apunta que, de fet, aproximadament el 80 % de la contaminació per microplàstics a l’oceà prové dels sòls.

A l’Estat espanyol es produeixen al voltant d’un milió de tones de plàstic. La clau de l’èxit està en els additius químics que s’afegeixen durant el procés de producció i que confereixen característiques diferenciades que fan possible la infinitat d’usos plàstics que coneixem. No obstant això, entre aquests més de 4.000 additius que s’afegeixen al plàstic s’hi troben substàncies tòxiques, persistents i bioacumulatives, amb efectes perjudicials per a la salut i el medi ambient.
La contaminació i la introducció massiva de microplàstics, amb aquests additius tòxics d’alta durabilitat (la durabilitat del plàstic acostuma a ser superior a una, dues i fins i tot més generacions humanes), alteren els nostres sòls i provoquen un greu impacte en la nostra alimentació, salut i ecosistemes.

Què és la plasticultura?

El sector que més consum de plàstics presenta actualment és l’agroalimentari, un 25 % del total. És a dir, un de cada quatre quilos de plàstics usats a l’Estat espanyol està relacionat amb els aliments, i un 6 % correspon a la producció agrícola. Aquest percentatge suposa tones de plàstics, l’ús i, especialment, el desús dels quals tenen efectes molt negatius per a la societat i el medi ambient. A l’Estat espanyol estem parlant de més de 220.000 tones anuals de plasticultura. Si transformem aquesta xifra en una cosa més visual, per exemple en bosses de plàstic, obtenim que el sector agroramader fa servir 40.000 milions de bosses de plàstic que, esteses a terra, corresponen a la superfície de la Comunitat Autònoma de Madrid.
La producció de fruites i verdures en l’actual sistema alimentari (basat en una agricultura industrial i globalitzada) sembla inimaginable sense plàstic. Pensem que tots els sistemes de reg, hivernacles i túnels estan fets d’aquest element; les xarxes de plàstic mantenen els ocells fora dels arbres; camps sencers estan coberts amb làmines per escalfar el terra i allargar la temporada de collita. No obstant això, tot indica que la porta d’entrada més important de microplàstics als sòls agraris — més enllà dels residus generats per la mateixa activitat agrícola— es troba en l’ús dels llots de depuradora com a fertilitzant. Pràcticament la totalitat dels microplàstics arrossegats per l’activitat domèstica, industrial o agrària acaben en els fangs de depuradora i, d’aquí, la immensa majoria són abocats als camps agraris. En l’àmbit estatal, això correspon a més de 17.000 tones anuals de microplàstics abocats als nostres sòls agraris, la qual cosa equival a més de 3.000 milions de bosses de plàstic de supermercat.

Ingerim 5 grams de plàstic a la setmana

“No és convenient suposar que totes aquestes tones de plàstic que s’acaben injectant als nostres sòls són innòcues; de fet, afecten significativament els ecosistemes i la salut de la població. El nostre sistema alimentari es veu torpedinat per milers de tones de plàstics que, directament o indirectament, arriben al nostre cos i afecten la nostra salut” afirma Jordi Menéndez, responsable d’accions de Justícia Alimentària.

Els micro i nanoplàstics entren en contacte amb l’ésser humà a través de la pell, de l’aire que respirem o de tot allò que ingerim. Els nanoplàstics són capaços d’introduir-se a les cèl·lules i provocar canvis a l’hora de bloquejar o alterar processos cel·lulars. De fet, estem consumint al voltant de 2.000 petites peces de plàstic cada setmana, aproximadament 21 grams al mes, poc més de 250 grams a l’any. Això és l’equivalent al pes d’una targeta de crèdit a la setmana (5 g).

El problema de la sobreproducció de plàstic és ara reconegut en totes les esferes de la vida social i política. No obstant això, l’informe denuncia que les empreses productores de plàstics i les seves associacions empresarials intensifiquen esforços per retardar, afeblir o tombar qualsevol intent d’avanç legislatiu encaminat a reduir la producció de plàstics i a establir obligacions per a les empreses en matèria de reducció o gestió de residus. De fet, assenyalar a la ciutadania com a responsable de la gestió dels residus plàstics sol ser una de les principals estratègies.

Les organitzacions apunten al concepte d’un sol ús” (produir – comprar – llençar) com a pedra angular del nostre model lineal de consum basat en la sobreexplotació de recursos naturals i l’externalització dels seus impactes, que recauen en els ecosistemes, en la salut de les persones i en les regions i poblacions més desfavorides.

I afegeixen que qualsevol proposta política o corporativa que no tingui en compte aquest context serà un pedaç, inútil per afrontar l’emergència ambiental i social a la qual ens enfrontem.

“No serveixen les falses solucions, cal desplastificar les nostres societats i el nostre menjar. I per això calen polítiques públiques en tots els àmbits que impulsin aquest camí amb decisió. Hem de reduir dràsticament la fabricació i l’ús dels plàstics en tots els sectors productius i, en concret, en el sistema alimentari” diu Adriana Espinosa, responsable de Residus i recursos naturals d’Amics de la Terra.

Amb una acció reivindicativa a la plaça de Juan Goytisolo de Madrid, les organitzacions volen fer una crida a incorporar les següents propostes polítiques.

A la Llei de residus que el Govern està negociant, caldria incloure-hi aquests quatre punts clau:

1. Mesures per reduir de forma dràstica la quantitat i toxicitat dels plàstics que es posen al mercat, incloent-hi la prohibició de l’ús de substàncies potencialment nocives en la fabricació de plàstics (aplicant, si escau, el principi de precaució), així com de materials i productes no reutilitzables o reciclables al 100 %.

2. Establir objectius vinculants de reducció de plàstics en tots els sectors, i en concret en l’agricultura, amb mesures de suport perquè el sector agrari dugui a terme aquesta transició.

3. Establir objectius de reutilització ambiciosos, per exemple un 70 % en envasos de begudes per al 2030, i apostar per sistemes eficients per assolir aquests objectius com ara el sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos.

4. Assegurar-se que les empreses que produeixen i distribueixen plàstics assumeixin la seva responsabilitat en la prevenció i gestió dels residus que generen, i no permetre falses solucions que perpetuen l’hiperenvasat i el model d’”un sol ús”, com ara els mal anomenats “bioplàstics”.

A més, les organitzacions insisteixen en la necessitat d’implementar altres mesures clau sobre els principals perills dels quals l’informe alerta:

Sobre fangs de depuradora

• Actualitzar la normativa vigent sobre usos de fangs de depuradora per evitar la contaminació dels ecosistemes per microplàstics vehiculats a través seu.

Sobre additius potencialment tòxics usats en la fabricació de plàstics

• Augmentar la traçabilitat i transparència en el cicle de vida dels plàstics, especialment la part referida a l’ús de substàncies potencialment tòxiques com a additius plàstics.
• Desenvolupar un etiquetatge per a plàstics que permeti, de cara al consum, conèixer els additius utilitzats en la seva fabricació, especialment en el cas d’envasos alimentaris.

Sobre microplàstics terrestres

• Posar en marxa els estudis i les anàlisis necessaris per determinar el grau actual de contaminació microplàstica dels ecosistemes terrestres, així com els seus possibles efectes negatius.
• Desenvolupar un pla estratègic, coherent, eficaç i ambiciós, per reduir la contaminació microplàstica dels ecosistemes terrestres.