Per una transició alimentària verda, justa i pagesa

El model agrícola industrial derivat de la revolució verda ha quedat obsolet. El model agrícola que està per venir serà com serà, però no tindrà les mateixes característiques. Som en el moment crucial en què hem de decidir quin camí prendre. Ens trobem davant d’una cruïlla històrica per a la nostra agricultura, la nostra ramaderia i la nostra alimentació, o avancem cap a models realment sostenibles, justos i saludables, o desballestem els pocs avenços aconseguits i fem marxa enrere per tornar al punt de partida per quedar-nos igual, però pitjor.

El canvi del model agrícola actual és imprescindible, les organitzacions socials, ambientals, animalistes o de drets laborals, fa anys que ho demanen insistentment. No es tracta d’una falsa lluita entre el món rural i l’urbà, entre els ramaders i els ambientalistes, entre els ecologistes i els agricultors. Més aviat es tracta d’una pugna entre dos models productius i alimentaris, perquè no tota l’agricultura és igual ni totes les explotacions agrícoles i ramaderes són les mateixes. Alt i clar: el món rural no es pot anomenar en singular.

***

Cal tenir clar que el sector primari pateix una crisi capitalista de llibre i que les respostes del capitalisme verd no fan res més que agreujar-la. No hi ha escapatòria possible dins el model actual, encara que es pinti de verd. És necessari transitar cap a una agricultura agroecològica real, basada en petites explotacions vinculades als mercats locals, i aquesta transició no pot fer-la l’agricultura industrial convencional. Una transició necessària i urgent davant la tossuderia dels fets: la crisis climàtica, la de l’escassetat de recursos naturals com l’aigua o la necessitat de cuidar la salut de la població i el medi ambient, entre d’altres. Una alimentació que integri els límits ecològics i que consideri l’alimentació com un dret.

No es tracta d’una falsa lluita entre el món rural i l’urbà, entre els ramaders i els ambientalistes, entre els ecologistes i els agricultors. Més aviat es tracta d’una pugna entre dos models productius i alimentaris, perquè no tota l’agricultura és igual ni totes les explotacions agrícoles i ramaderes són les mateixes. Alt i clar: el món rural no es pot anomenar en singular.

Bona part de les reivindicacions que proclamen les associacions agràries poden ser compartides, d’altres no. Bàsicament perquè unes sí que avancen cap a aquest nou model, mentre que les altres aguditzen els problemes. Unes responen als interessos generals i les altres als de l’agronegoci.

El model agrícola convencional, inserit a l’engranatge de la indústria alimentària, les grans empreses de l’agronegoci i les cadenes de supermercats, s’ha vist obligat a emprar uns sistemes de producció que ha afectat molt negativament el medi ambient, la salut de les poblacions i els sistemes alimentaris locals. Aquest model agrícola, connectat també als pols agroramaders d’exportació, no pot quedar exempt i és corresponsable de la contaminació ambiental, de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, de la pèrdua de biodiversitat, de l’ús massiu de fertilitzants sintètics i pesticides altament tòxics.

El model convencional ha de canviar sí, és imprescindible una transició, però no carregant-se d’una volada els pocs avenços aconseguits en matèria ambiental, climàtica, laboral o de salut poblacional.

***

Si repassem les reivindicacions agrícoles d’aquests dies de mobilització, ens adonarem de la confusió i la desesperació del sector.  I és que té tot el sentit del món demanar suport per als models sostenibles vinculats als mercats locals i estar en contra dels tractats de lliure comerç, que només beneficien les grans empreses agroexportadores exigint preus justos per als seus productes.

També s’entenen les queixes pel col·lapse burocràtic de les petites explotacions familiars, i és imprescindible recuperar l’assessorament públic i l’extensionisme agrari que, entre altres coses, permeti fer efectiva l’adaptació del requeriments administratius, una flexibilitat que gairebé sempre és possible per llei però que gairebé mai no s’aplica.

El model convencional ha de canviar sí, és imprescindible una transició, però no carregant-se d’una volada els pocs avenços aconseguits en matèria ambiental, climàtica, laboral o de salut poblacional.

En canvi, no té gaire sentit demanar un comerç internacional d’aliments selectius que permeti exportar allò meu i impedeixi importar allò dels altres. Això, sospitosament, s’assembla massa als interessos del sector agroexportador. Tampoc no té gaire sentit demanar energia fòssil més barata en un context d’emergència climàtica sense precedents. Això també s’assembla massa a les demandes de l’agronegoci. Ni tampoc té gaire sentit demanar més aigua en una situació d’escassetat d’aigua i canvi del patró climàtic.

Lamentablement, ja no ens podem permetre una agricultura i una ramaderia amb un ús intensiu d’aigua. Menys encara quan bona part d’aquesta aigua va destinada a l’exportació. Cal canviar a models més adaptats al nou clima i vinculats al mercat local. Ni tampoc té gaire sentit exigir la derogació de l’Agenda 2030 en un moment on la contaminació ambiental és més que evident, de nou, també aquesta s’assembla massa a les demandes de l’agronegoci. I finalment, tampoc té gaire sentit celebrar que es pot continuar usant pesticides perquè el lobby de les corporacions agroquímiques ha aconseguit tombar la regulació europea quan fa anys i panys que s’alerta dels problemes greus de salut poblacional per l’ús massiu de tòxics al camp.

Hem de fugir d’una alimentació basada en la negació del respecte pels drets laborals i les condicions dignes de vida. Fins ara, ens hem basat en un sistema d’explotació de milions de persones, fonamentalment les més vulnerables amb l’objectiu de competir als mercats internacionals. El sistema alimentari ha de sustentar i acompanyar el benestar de les comunitats, no pas el contrari.

***

Per altre banda, quan per fi la societat havia entès que els animals tenen drets i que la producció ramadera ha de complir uns requisits mínims, tampoc no té gaire sentit demanar fer passos enrere en les lleis i regulacions de benestar animal.

Té tot el sentit del món demanar suport per als models sostenibles vinculats als mercats locals i estar en contra dels tractats de lliure comerç, que només beneficien les grans empreses agroexportadores exigint preus justos per als seus productes.

La transició alimentària serà abraçant models més verds o no serà. Models més saludables, més animalistes i amb menys ús de pesticides i menys emissors de gasos d’efecte d’hivernacle. Models amb menys malbaratament d’aigua i més independents de l’agronegoci. Cal tallar de soca-rel aquesta corretja de transmissió i generar-ne d’altres. L’agricultura i la ramaderia s’ha de connectar a les lluites socials i als moviments ambientalistes, climàtics, feministes i de drets humans i animals, i no carregar contra ells.

La transició és imprescindible, sí, i també ho són les ajudes perquè aquesta sigui possible i no deixi ningú enrere. Han de ser prou fortes per permetre que aquest trànsit es faci, però cal caminar en la direcció correcta, no en l’oposada perquè el camí escollit fins ara no té cap sortida sense prendre encara més mal.

La transició, com qualsevol etapa final d’un sistema hegemònic, no s’aconseguirà sense conflicte, no s’aconseguirà sense que es busqui imposar solucions continuistes per erradicar l’agenda verda a través de la ficció tecnològica que ens salvarà de tots els interrogants. La transició alimentària necessitarà la revolta social. Una aliança entre tots els moviments que estan treballant per un canvi de model seria imbatible, però no ho oblidem: el model ha de canviar sí o sí.

TEXT EN CASTELLÀ

Foto de portada: Libros del Zorro Rojo